Policía bueno, policía...

 

Fraude no inocente: el policía "atípico"

por Joan Bové Maeztu en '(carta) El País' - 4 de octubre de 2006

En la edición del domingo 2 de octubre aparecía un artículo a doble página de Marcos Ordóñez titulado ’El otro muerto’ referido al policía supuestamente asesinado por Salvador Puig Antich que él conoció y que nos describe como un policía "atípico" por su sensibilidad cultural y ser un amante del cine y en especial de Buñuel, ¿también de Viridiana que estuvo prohibida hasta la muerte del dictador? Pues bien, yo también conocí a Francisco Anguas Barragán y la imagen que conservo de él es bien diferente: lo conocí la noche del 26 de septiembre de 1972 en los despachos de la comisaría central de Vía Layetana de Barcelona, de doloroso recuerdo para todos los demócratas que por allí pasaron, estando yo detenido tras una manifestación y lo conocí "trabajando", es decir, torturándome (yo de rodillas brazos en cruz, él detrás apalizándome con una toalla mojada para no dejar huellas) con especial sadismo, ¿quizá lo aprendió en el cine francés que, según Ordóñez, tanto le gustaba? No lo creo. Ahora que se está hablando de la necesidad de recuperar la memoria histórica, no se debería pasar por alto que Anguas Barragán no era efectivamente un policía "normal", era de la Brigada Político Social cuyos miembros tenían como único fin perseguir, reprimir y encarcelar a las personas que luchaban por las libertades democráticas, aspecto que Ordóñez "olvida" mencionar, y que en otros países que salieron de una dictadura fueron depurados e incluso encausados por los delitos que cometieron contra la libertad de las personas. Es hora de verdades no de fraudes y mentiras exculpatorias.

BON DIA SALVADOR...

STAN SMITH I SALVADOR PUIG ANTICH

Trenta-nou anys d’una expropiació (20 d’octubre de 1972). Caixa d’Estalvis Laietana (Mataró)

El 21 d’octubre de 1972 La Vanguardia obria l’edició de dissabte amb una notícia esportiva: “Emoción en los V Campeonatos Internacionales de España, Grand Prix-72, XX Trofeo Conde de Godó”. La notícia surt a primera plana, amb fotografies d’en Pérez de Rozas, i destaca la participació dels tenistes Stan Smith, Colin Dibley, Orantes i Pattison. Unes planes més enllà, en la secció Sucedió en..., de la Crónica de Sucesos, s’esmenta una altra notícia “esportiva”: “Mataró: atraco en las oficinas de una caja de ahorros”. El comunicat de Pedro Rigau (corresponsal del diari a Mataró...) explica que “alrededor de las ocho y cuarto de la mañana de ayer, se presentaron dos individuos en las oficinas de “Espartero”, de la Caja de Ahorros Layetana, de Mataró, sita en el “Camí del Mig”, y después de amenazar a la empleada que en aquel momento se encontraba allí, se llevaron alrededor de un millón de pesetas”. Segueix dient: “Los asaltantes desaparecieron, en un automóvil que tenían estacionado frente a las oficinas de la Caja”. El conductor de l’automòbil era Salvador Puig Antich. L’acció es fa sense incidents. Puig Antich és el conductor, els altres dos membres del MIL entren a l’oficina bancària armats amb sengles pistoles Walter P-38, Parabellum, i expropien quasi un milió de pessetes (999.200 pessetes). Posen els diners dins d’una bossa i marxen a tota velocitat, sense deixar de donar la cara a l'empleat. Aquesta es la primera acció recaptadora d’en Puig Antich. La seva habilitat al volant el va portar a ser l’encarregat de conduir els vehicles amb què es realitzaren les “expropiacions”. Segons F.Escribano: "- Aquells primers atracaments eren molt divertits -rememora en Jordi Solé-; l'únic moment difícil era abans d'entrar, perquè la veritat és que se't posaven per corbata. Però un cop érem a dins, tot era com un joc. Pensa que en aquells temps els bancs a Espanya no tenien les mesures de seguretat que tenen ara i robar-los era relativament fàcil. Recordo que en l'atracament de Mataró vam quedar que jo faria un discurs a la gent del banc. Em sembla que ho van decidir perquè a mi no se'm dóna gaire bé això de parlar en públic. Mentre els apuntava amb la pistola els vaig llançar un rotllo sobre la nostra organització política que et seria incapaç de repetir ara. Em vaig entrebancar dos o tres vegades i els altres es descollonaven de riure a costa meva".

De les accions del MIL, bàsicament atracaments a entitats bancàries, la premsa se’n fa ressò. Les notícies són explicites però de poca entitat, els atracadors són qualificats de vulgars delinqüents, mai se’ls relaciona amb un grup extremista de tendència anarquista, més aviat es minimitza o s’oculta el motiu polític de les accions. Les reivindicacions que acompanyen cada expropiació cauen en sac trencat. Es conegut que el règim i la policia oculten l’idiosincràsia política d’aquesta mena de col·lectius que, amb les seves accions armades, soscaven el poder de l’estat franquista. D’aquesta manera s’amaguen o s’emmascaren accions com la de Mataró. Consta, però, que des del primer moment la policia segueix la pista al MIL i als seus integrants...

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1972/10/21/pagina-12/33611826/pdf.html